ricardo-zamora-portero-fc-barcelona

Ricardo Zamora

ricardo-zamoraDiuen que la publicitat esdevé ràpidament part de la nostra memòria col·lectiva: anuncis, frases i eslògans que habiten per sempre més en alguna àrea perduda del nostre cervell. Jingles que taral·legem mentre anem a comprar el pa o el diari. Just do it, Coca-Cola es así, Para todo lo demás Master Card… I si em pregunteu a mi, la banda sonora de la meva infantesa seria aquella de… Yo soy aquel negrito, del África tropical…

Aquestes campanyes sorgeixen de les ments més o menys privilegiades dels publicistes. Apel·len els sentiments, els records, el què és comú a la majoria dels homes i les dones sense distinció de classe, raça… Us resulten molt familiars, ho sé. El crit de guerra de ¡Uno a cero, con Zamora de porteeero! us portarà records potser d’una pel·lícula en blanc i negre, de nens jugant al carrer xutant una pilota, quan no existien els berenars de Bollicao i sí els de pa sucat amb oli i sucre; quan els genolls acabaven plens de rascades després d’una tarda sencera de joc despreocupat. A l’imaginari col·lectiu Zamora serà per sempre un dels millors porters del món.

Ricardo Zamora marcà un abans i un després a la posició de porter. Tan carismàtic que li deien el divino. Amb un talent tan gran que el trofeu que encara ara reconeix el porter menys golejat, porta el seu nom. Tan genial que va inventar una refusada «a la zamorana», és a dir, amb el colze.  Un home que ha sigut el millor porter del F.C. Barcelona i que, curiositats de la vida, va començar de davanter, va estrenar-se al R.C.D. Espanyol, i que va acabar la seva carrera esportiva al Reial Madrid.

Ricardo va arribar a aquest món a Barcelona, tot estrenat el segle XX, amb sang valenciana per part de mare i gaditana per part de pare. Li agradaven els esports en general i va practicar l’atletisme, la natació i la boxa. Però la seva afició pel futbol gairebé li costa la carrera… i el peu. Jugant al carrer amb amics, es va fer mal. Li va sortir un greu hematoma que va evolucionar en una gangrena a la planta del peu. Sortosament, i atès que el seu mateix pare era metge, va poder comptar amb l’assistència del doctor Raventós que, amb una operació, va aconseguir salvar-li la cama.

Malgrat aquest ensurt i l’oposició directa del seus pares, Zamora no va cedir i va continuar practicant com a davanter l’esport que li donaria fama i renom. El canvi a porter va succeir d’una manera fortuïta, quan va acceptar substituir al porter titular en un partit quan aquest no es va presentar. Tot i que va encaixar dos gols a la seva estrena sota els pals, l’entrenador va quedar satisfet i no abandonaria mai més aquesta posició. La seva alçada de metro vuitanta, els seus braços llargs i les mans molt grans, van ser factors que també el van beneficar per consolidar la seva carrera de porter, facilitant-li tots els seus èxits.

Les constants tensions familiars per la seva excessiva dedicació al futbol van portar Ricardo a abandonar el futbol en diverses ocasions. Primer, degut a una malaltia del seu pare i després per la pressió a la què era sotmès per tal que acabés la carrera de medecina. Sigui com sigui, sempre tornava a posar-se les botes i per tots els aficionats va ser la decisió correcta.

Zamora inaugurà el concepte de fitxatge milionari. Un dels seus traspassos més sonats li va repercutir 25.000 pessetes i 5.000 més en concepte de sou -i recordem que estem parlant de l’any 1919.  En una altre traspàs, al 1930, li van pagar 100.000 pessetes, una petita fortuna a l’època.

El seu carisma i qualitat el precedien. A vegades, el seu nom o la seva presència eren més que suficients per intimidar el rival. Un davanter recorda una anècdota quan es va enfrontara Zamora: «Me enviaron un balón largo y me planté solo ante la puerta, con el convencimiento de marcar gol. Cuando llego al área veo a Zamora que sale. Súbitamente me asalta un fatal presagio: me la quitará, me la quitará… y me la quitó».

La Guerra Civil Espanyola va estroncar el curs natural de la seva carrera. Tant nacionals com republicans el van acusar de traïdor. Finalment va ser arrestat pel bàndol republicà. Gràcies a les gestions de Pedro Luis Galvez, poeta malagueny, i d’un confident anònim, va poder escapar i evitar que l’afusellessin. Es va refugiar a l’ambaixada argentina per després emigrar-hi.

La seva figura i fama han resistit el pas del temps. Té un passatge dedicat a la ciutat comtal i ha protagonitzat dues pel·lícules: Campeones y Once pares de botas.

I apel·lant de nou a la memòria col·lectiva, rescatem aquella dita que fa: «Sólo hay dos porteros: Ricardo Zamora en la tierra y San Pedro en el cielo». Al 1977, aquests dos grans porters es van trobar per no separar-se mai més.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *