guardiola

Pep Guardiola

guardiola_barcelonaJosep Guardiola és, sens dubte, el gendre que tota sogra voldria tenir. Però més enllà d’aquesta imatge de bon nen, educat i discret, hi ha un jugador per descobrir. Un jugador amb temprança, que no diu mai una paraula de més, ni als companys ni als àrbitres, amb estil i gràcia, però absolut dominador del joc i de la situació. Ho va tenir tot, va ser part del Dream Team de Johan Cruyff i, en conseqüència, titular a l’equip que va alçar la, fins aleshores molt esquiva, Copa de Europa.

Però potser el que s’escau ara seria explicar primer els fonaments que han aguantat l’estructura d’aquest gran jugador nascut el 18 de gener de 1971 a Santpedor.

Qui el coneix diu que sempre ha estat una persona realment obsessiva. Si alguna cosa se li ficava al cap, no s’aturava fins que no l’aconseguia. Si hi havia quelcom que no entenia, no estava tranquil fins no aprendre allò que li mancava. Era un dels rars jugadors que, a l’acabar els partits, s’adreçava a l’entrenador rival per preguntar el perquè de les tàctiques usades. Volia entendre fins el final els secrets, els mecanismes, les fórmules magistrals i les regles del món del futbol. Aquesta compulsió el va fer viatjar fins a Argentina per parlar amb Menotti. L’entrenador argentí va pensar al començament que era una exageració que un jugador creués un oceà per una simple conversa futbolística. Però aquesta conversa va acabar sent un llarg diàleg entre dos apassionats del futbol sobre tècnica, estratègia i tàctica. Tant és així que al final de la conversa Menotti li va dir a en Pep: «hágase usted entrenador».

L’obsessió també comporta control i exigència. Perfeccionisme. Mostra primerenca d’això és que al 1986 va ser guardonat com a millor jugador d’un torneig de categories inferiors i, mentre recollia el trofeu, plorava de ràbia per haver fallat un penal. Aquest tret característic de la seva personalitat, aquest orgull, el va acompanyar sempre a la seva carrera i era incapaç d’entendre perquè els altres companys, entrenadors, professionals… no tenien aquest mateix grau d’exigència.

Alhora és humil i cortès. Ningú no pot mostrar unes declaracions on Guardiola critiqués el rival per desestabilitzar-lo. Els seus valors d’humilitat i d’equanimitat arriben a l’extrem de no oferir entrevistes personals a ningú perquè, al voler dispensar el mateix tracte a tothom, era millor no donar-les per no descuidar mitjans de comunicació més petits, i donar rodes de premsa obertes a tothom per tal que tots les periodistes poguessin preguntar per la seva feina i la seva vida.

El camí de Guardiola cap a la glòria comença als patis de la Salle Manresa. Tots els nens i nenes volien que jugués amb el seu equip perquè sempre els feia guanyar. Al poc temps, va començar a jugar més seriosament al Gimnàstic de Manresa. La seva estada no va durar gens perquè el seu pare el va inscriure ràpidament al programa de la Masia i, després de les pertinents proves, va passar a formar part del planter de joves promeses del club. Corria l’any 1984.

Al Barça va jugar a totes les categories fins que l’any 1991 en Johan Cruyff el va convocar al primer equip a diversos partits. El seu talent va fascinar l’afició, la directiva, els periodistes i, fins i tot, els humoristes. Llegendària ja és la tira còmica de Jordi Culé reclamant que el pugessin a primera definitivament, no fos cas que li partissin una «cacha» a qualsevol «patatal» de segona divisió.

L’any següent aquesta petició popular va tenir la seva resposta: en Pepe Guardiola ja formava part de la plantilla de primera divisió i compartiria vestidor amb el con el Dream Team, això és: amb Koeman, Laudrup, Stoichkov, Zubizarreta i Bakero, entre d’altres. Amb ells escriuria en lletres d’or capítols inovidables de la història blaugrana. A la primera temporada amb Guardiola com a titular, es va guanyar la lliga i la Copa d’Europa. Després seguiria la pluja de títols: 1 Recopa d’Europa, 2 Supercopes d’Europa, 5 lligues, 2 Copes del Rei, 4 Supercopes d’Espanya i 3 Copes de Catalunya, 1 medalla d’Or a les Olimpíades de Barcelona, millor jugador jove de 1992 a Europa…

La seva retirada també va ser un reflex de la seva manera d’entendre la vida. No va voler ser una estrella que es consumís poc a poc i, abans de ser retirat a la banqueta, cosa que ja havien patit altres estrelles del club, es va retirar per la porta del darrera, sense fer gaire soroll l’any 2001.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *