paulino-alcantara

Paulino Alcántara

Imagineu que algú us diu que dos anys després de néixer el vostre fill, les Filipines s’independitzaran d’Espanya, i que quan compleixi tres, fixarà la seva residència a divuit mil quilòmetres de la seva ciutat de naixement (Ilolío), on per més inri, un suïs li oferirà una feina que el farà ser ídol a la seva ciutat adoptiva, i que mantindrà un rècord, que a dia d’avui, ningú no ha aconseguit superar mai.

Pocs donaríem credibilitat a aquestes profecies. Però això és precisament el què li va passar a Paulino Alcántara, nascut el 7 d’Octubre de 1896; fill d’un militar espanyol i una filipina. Poc després de la proclamació d’independència de les Filipines i amb només dos anys d’edat, els seus pares van emigrar a Espanya, concretament a la ciutat comtal.

Fou a Barcelona on va començar a donar les seves primeres passes esportives als Jesuïtes de Casp; primer provant l’atletisme, per després passar a donar curs a la seva veritable passió: el futbol.

Llargarut, prim com un secall, sempre amb un mocador blanc penjant del seu pantaló… La veritat és que l’aparença de Paulino no donava molt de crèdit a la seva habilitat i potència a l’àrea petita, però en Joan Gamper veu el seu potencial i no dubta a fitxar-lo pel Foot-Ball Barcelona al 1910.

Al Barça comença el seu veritable camí esportiu, primer a la cantera, després a les categories infantils, per finalment arribar al primer equip on debuta amb només quinze anys contra El Català, aconseguint immediatament el rècord de ser el jugador més jove a debutar i el primer asiàtic en jugar en una lliga europea.

Al 1916, però, els seus pares van decidir tornar a les Filipines, atès que la tempesta  revolucionaria que va suposar la proclamació de la república independent, va amainar i, de la mà dels seus pares, van haver de plegar veles i tornar al seu lloc de naixement. Allà va iniciar la seva carrera de medicina, compaginant-la amb la seva afició pel futbol.

La carrera esportiva de Paulino semblava acabada quan des de la ciutat comtal, el reclamen; li demanen que torni i, malgrat les primeres reticències dels seus pares, el jugador accedeix a tornar a la què ell considera la seva veritable llar.

Però la seva tornada no va ser ni molt menys el què ell s’esperava. L’entrenador el feia jugar de defensa i molts dels socis no podien gaudir de la seva habilitat de davanter. Molts d’ells van amenaçar de no pagar la quota si no se li permetia recuperar la seva posició natural. La pressió exercida per part dels socis va donar els seus fruits. Un cop recuperada, Paulino va marcar 357 gols en 357 partits, xifra només superada per Messi.

Aquells anys el concepte de superestrella no havia arribat, però els jugadors començaven a comportar-se com a tals. Un dia, per exemple, la seva novia es va encapritxar d’uns gossets exposats a La Rambla. Paulino no els podia comprar perquè es trobava concentrat amb l’equip. Així que va amenaçar de no jugar si no se’ls portaven. Aquest era el poder i la influència que ja començaven a tenir els ídols de la època. Un empleat del club va acabar anant a la Rambla per comprar els gossets per la seva nòvia.

Certament, allà s’iniciaven diferents conceptes que han acompanyat al Barça fins els nostres dies: l’entorn, les filies, les fòbies, la fama, els rècords, les fites, els sobrenoms… El primer sobrenom de Paulino (en tota una exhibició d’enginy) va ser filipino, però després de  jugar un partit contra França l’any 1922, on va xutar tan fort a porteria que va trencar la xarxa deixant l’estadi amb la boca oberta, ja només se’l coneixeria com el romperredes.

paulino-alcantara-fcbarcelona

Com a curiositat, dir que no va poder jugar mai a la lliga espanyola perquè aquesta no es va iniciar fins el 1928 i ell es va retirar per dedicar-se a la seva professió de metge al 1927.

Durant molt de temps, i per motius que excedeixen la finalitat d’aquest text, el seu nom i els seus assoliments van desaparèixer de l’imaginari blaugrana i és, darrerament, que poc a poc, es comença a recuperar la seva figura i mèrits d’aquella època meravellosa on les històries, sens dubte, tenien una altra èpica.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *