kubala-barcelona

Ladislao Kubala

kubalaParlem d’un dels millor jugadors que ha trepitjat la gespa a Europa, l’únic que ha suat la samarreta de tres països diferents, un home al què una casualitat li va salvar la vida i a qui l’immens Joan Manel Serrat li va dedicar la cançó «Temps era Temps». Aquest home va ser Ladislao Kubala, més conegut com Laszly.

Nascut al 1927 a Budapest, fill d’un futbolista del Ferencvaros, les seves capacitats físiques i atlètiques el van portar a practicar diferents esports com el tenis o la boxa, i freqüentar molt sovint el gimnàs. Però els orígens marquen la persona i, com no podia ser d’una altra manera, va acabar calçant-se les botes amb tacs, com el seu pare.

Kubala era un malabarista de la pilota; tenia una excel·lent preparació i base tècnica. Passava hores i hores practicant les sacades de falta, la punteria tocant el travesser… Va ser un dels primers en innovar xutant les faltes amb l’interior del peu. I és que per ell, les seves botes eren les seves eines de treball. Era ell qui les portava a casa, qui les encerava i qui posava un motlle amb la forma del seu peu a l’interior per tal que no es deformessin.

El seu debut a la primera divisió l’hem d’anar a trobar al Ferencvaros (recordem: l’equip del seu pare) i de seguida va ser evident que el seu progrés esportiu seria imparable.  Amb només  disset anys va ser convocat per jugar a la selecció hongaresa, però la Segona Guerra Mundial, el repartiment de poder entre les forces orientals i occidentals, i el bloqueig soviètic van marcar el destí del seu país i, en conseqüència el seu propi futur.

Va emigrar a l’antiga Txecoslovàquia, on també seria seleccionat per representar a l’absoluta però la situació que vivia el país no li agradava i al 1948, arriscant-ho tot, es va fugar amb un passaport fals cap a Viena amb quatre dels seus companys. Més tard es va traslladar a Itàlia, on el Torino va intentar fitxar-lo, però la federació hongaresa el va denunciar per considerar-lo un delinqüent i un traïdor.  La FIFA va denegar el seu transfer. El que a priori podia semblar un contratemps per la seva carrera esportiva, va ser en realitat el cop de sort més gran de la seva vida. Aquell mateix any, el Torino viatjava per Europa en una tourné d’exhibició. Tot l’equip va morir en un accident d’avió i Kubala va esquivar aquest fatídic destí gràcies a la decisió desfavorable de la FIFA.

Sense possibilitat de jugar en cap equip, va optar per no rendir-se i crear-ne un de propi,  l’Hungària, format per exiliats hongaresos. Al capdavant de l’equip, com a entrenador, va decidir col·locar Ferdinand Daucik, ex-seleccionador d’Hongria i cunyat de Laszly. Al llarg d’un any van recorre el món fent partits d’exhibició, però seria només una qüestió de temps que un club es decidís a fitxar-lo i barallar-se amb la FIFA per obtenir el transfer que li negaven.

I no va ser al final un club. Al 1950, eren dos els equips interessats. D’una banda el F.C. Barcelona, pressionant amb insistència per Samitier per fitxar-lo i, d’altra banda, el Reial Madrid amb Bernabéu al capdavant de la creuada per aconseguir Kubala. En aquesta ocasió, i a diferència del què va passar anys després amb DiStefano, va ser el Barça qui es va emportar el gat a l’aigua.

Com a condició, Laszly va demanar que el seu cunyat fos l’entrenador i que el club pressionés la FIFA per tal que acabés tota la polèmica que l’envoltava i que bloquejava les seves aspiracions esportives. Espanya va atorgar Kubala la consideració de refugiat polític i sota mà de ben segur que va haver algun moviment de sobres. L’espectacle s’havia acabat. Tot estava resolt.

Dos anys més tard del seu fixatge, el Barça va guanyar tots els tornejos en els què va participar. Estava clar que la decisió de la seva contractació va ser un encert. Aquella alineació va ser reconeguda com el Barça de les Cinc Copes.

Kubala també va tenir els seus cinc minuts de fama més enllà de l’estadi. Va protagonitzar el seu biopic: «Los ases buscan la paz». I podríem afirmar que gràcies a ell i als de la seva generació, a l’atracció que el públic sentia per aquest jugador, el club va decidir abandonar el petit estadi de Les Corts i iniciar al 1957 la construcció del Camp Nou, que esdevindria l’estadi més gran d’Europa.

L’any 1958 el Barcelona contracta Helenio Herrera, entrenador inventor del catenaccio defensiu. El seu caràcter, fosc i dur, la seva filosofia de joc… tot feia predir un clar enfrontament entre Kubala i Herrera. I així va ser però, per sorpresa de molts, el club es va posar de banda de l’entrenador i Laszly va ser despatxat. Això sí, set directius van renunciar com a protesta per la polèmica decisió.

Sigui com sigui el Barça de Kubala es va emportar 4 lligues, 1 copa llatina, 2 copes de fires, 5 copes d’Espanya i 2 copes Eva Duarte. L’únic títol que se’ls va resistir va ser la Copa d’Europa.

Per acabar dir que una frase que ha transcendit i que la majoria dels esportistes reivindiquen com a frase recorrent quan han de donar unes declaracions després d’un partit guanyat va ser pronunciada per primera vegada per Laszly després  d’un partirt que Espanya va guanyar contra Alemanya. I és que tothom estem d’acord que «l’afició és el jugador número 12».

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *