Si teniu la sort de viatjar a Buenos Aires i passejar pels seus carrers, potser escolteu com s’escapa d’una finestra la música xiuxiuejada d’algun tango porteny… I si escolteu una que comença «Piantáte de la cancha, dejále el puesto a otro, de puro patadura, estás siempre en orsay…» potser reconeixeu la característica veu del déu del tango Carlos Gardel, però el què probablement no sospiteu és que aquesta cançó està dedicada a un dels futbolistes més estimats i admirats de la història del F.C. Barcelona, José Samitier. I és que Gardel, poc aficionant al futbol però molt aficionat a socialitzar i a les bones gresques, va delectar els jugadors blaugranes amb les seves cançons durant la seva gira per Espanya el 1928 i és a partir d’aquest any que l’amistat entre aquests dos ídols comença, per continuar lleial i indestructible al llarg de les seves vides. 

Nascut el 2 de febrer del 1902 al carrer Compte d’Urgell, a prop d’on aleshores el Barça tenia un camp per disputar els partits, José Samitier tenia clar que volia jugar amb aquell equip que ja pintava el seu cor de blaugrana, i aprofitava qualsevol ocasió per anar a veure els jugadors, ni que fos només els entrenaments, per després intentar replicar les jugades amb els seus amics del barri. Paulino Alcántara, en aquells moments figura ja indiscutible, el va veure donant uns tocs a la pilota abans de l’entrenament i li va dir que no es preocupés, que segur que arribaria a ser futbolista.

Quan Samitier va fer disset anys, aquell vaticini es va complir: va fitxar pel Barcelona a canvi d’un vestit amb armilla i un rellotge amb esfera lluminosa. Va deixar la seva feina a un taller mecànic per esdevindre empleat en una botiga de barrets (una ocupació més glamurosa, més adient pel seu nou estatus); i és que hem de recordar que en aquella època eren molt pocs els professionals de l’esport que es podien permetre el luxe de fer de la seva carrera esportiva la única manera de sobreviure. Era habitual que la directiva dels clubs, gràcies als seus contactes, fessin tot el possible per col·locar els seus jugadors a negocis on fessin els ulls grossos quan aquests necessitaven temps pels entrenaments i els partits.

Va arribar a compartir vestidor amb Paulino Alcántara però va ser justament quan aquest es va retirar, quan va explotar tot el potencial que Samitier portava dins. Va assumir el lideratge de l’equip, marcant 326 gols, i va crear una expectació entre els aficionats i una afluència a l’estadi tan grans que la directiva va decidir traslladar l’estadi del carrer Indústria al de Les Corts.

Va ser, per tant, un dels jugadors més emblemàtics al F.C. Barcelona; va guanyar-se els sobrenoms de «el mago» i «el hombre langosta» per la seva gran habilitat. Els rivals sentien una barreja de por i respecte. I d’això donen bona compte dues anècdotes que han transcendit fins els nostres dies. Nicolás Casaus, vice-president del F.C. Barcelona, recordava com durant una final a Sarrià davant l’Atlètic Club de Bilbao, Castellanos li va demanar a Urquizu que a la següent jugada fos ell qui s’encarregués de Samitier i Urquizu va respondre: «Éntrale tú que yo ya le he entrado». També recordava el directiu Fabián Estapé que quan a a Franco li deien que DiStefano era boníssim, el dictaodr sempre contestava que sí, però que Samitier era millor.

Popular i captivador també fóra del terreny de joc, va protagonitzar anuncis publicitaris i pel·lícules com ara «Once pares de botas».

Es va retirar el 1939, jugant amb el Niça. El seu palmarès és extraordinari: 12 campionats de Catalunya, 6 copes d’Espanya i 2 lligues. El 1990 es va crear el Fòrum Samitier, que usa el seu nom precisament per promoure els valors del Barça i, com a homenatge pòstum, se li va dedicar un carrer a Barcelona.

Després de la seva retirada com a futbolista en actiu, entre moltes altres coses que donarien peu a la redacció de molts més articles, es va poder permetre el luxe de viatjar i coincidir amb el seu gran amic Carlos Gardel que, si en una ocasió va arribar a visitar-lo per animar-lo en una gran final, ara es veia recompensat amb les visites del seu amic, el propòsit de les quals probablement tenien més a veure amb la vida bohèmia del cantant porteny i les lletres del seus reconeguts tangos.