rife-fc-barcelona

Joaquim Rife

joaquim-rifeQuimet Rifé Va néixer el 4 de febrer de 1942 al barri obrer de Poble Nou. Seguint les passes del seu germà gran, Llorenç, va fer els seus primers tocs de pilota al club de futbol del barri: el Júpiter, que estava molt a prop de casa seva. La seva velocitat i olfacte pel gol el van fer destacar i el 1962 va cridar l’atenció del Barça, que el va fitxar per jugar amb el seu filial: el Comtal.

En aquest equip, en Rifé va seguir millorant el seu joc, tot combinant aquesta passió amb la seva feina rutinària d’enguixador. El seu objectiu estava clar: debutar al primer equip i ho va aconseguir amb 22 anys. La primera vegada que en Rifé va vestir la samarreta blaugrana ho va fer en un amistós davant del Niça, compartint titularitat amb el seu germà Llorenç. El club no estava del tot convençut del rendiment d’en Joaquim i el cedeix al Racing de Santander. Al Sardinero ofereix tardes d’actuacions extraordinàries gràcies a la seva qualitat com a futbolista i a la confiança dipositada pel llavors entrenador Miquel Gual que no dubtava de les seves qualitats.

Malgrat els seus mèrits, semblava que no havia un lloc per ell en el primer equip i el Barcelona el torna a cedir, en aquesta ocasió al Nàstic de Tarragona. Quimet encara no havia aconseguit jugar a l’equip del seus somnis i a obre ara ho havia de fer a tercera divisió. Això no va minvar la seva força de voluntat: va seguir treballant i lluitant i el Nàstic va estar a punt d’ascendir de categoria.

Gairebé exhaurides les seves esperances, César Rodríguez, entrenador del Barça la temporada de 1963-1964, el crida per formar part del primer equip, malgrat no ser titular, com Rifé aspirava. Però aquesta arribaria de la mà d’un partit mític pel futbolista del Poble Nou. S’enfrontaven el Barça i el R.C.D Espanyol en un partit que dominava el visitant al camp blaugrana. En Quimet Rifé va brillar com mai i va aconseguir marcar el gol de la victòria. D’ençà aleshores, aconsegueix ser titular inqüestionable en la posició d’exterior dret.

Però el temps i el futbol acaben per passar factura. Després de tres temporades el seu rendiment va baixar notablement. Malgrat que seguia sent rapidíssim, ja no marcava tants gols com abans. L’entrenador en aquell moment, Salvador Artigas, es va adonar que la velocitat podia ser una qualitat útil al partit que enfrontava el Barcelona amb el Colònia a les semifinals de la Recopa. La idea de Salvador era frenar al líder bàvar Wolfgan Overath, usant la velocitat d’en Quimet Rifé. El va col·locar com a lateral a tal efecte i, no només va aconseguir complir a la perfecció amb l’encarreg del seu entrenador aquell dia, sinó que a més va prolongar la seva carrers en aquesta posició per uns quants anys més.

L’anecdotari blaugrana recull tres fets curiosos al voltant de la figura d’en Joaquim Rifé. És el jugador que més vegades ha lluit la samarreta blaugrana; concretament en 535 partits. Va ser titular al clàssic partit del 1975 on el Barça va establir el mític 0-5 contra el Reial Madrid; una de les primeres i més sonades «manetes». I, finalment, va ser el protagonista d’un dels malsons que han perseguit l’afició culé al llarg dels anys;va ser l’autor del fals penal que Guruceta va xiular a 11 metres d’àrea petita. Sort que aquesta darrera anècdota no va enterbolir les moltes tardes de bon futbol que van sorgir de les botes d’aquest emblemàtic jugador.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *