francisco-javier-gonzalez-urruticoechea

Francisco Javier González Urruticoechea ‘Urruti’

urrutiMalgrat la suposada imparcialitat de la professió, tots sabem que els periodistes no són del tot objectius, especialment els de la premsa esportiva, on les fílies i les fòbies es posen ràpidament de manifest. No obstant, ells insisteixen que només són notaris de la realitat. Un porter amb el sobrenom d’Urruti va destapar aquesta veritat inconvenient: una aturada parant un penal va aconseguir que el líder de la ràdio esportiva en català, Josep María Puyal, creués la barrera de la imparcialitat i cridés com si el món s’estigués acabant aquell ja famós: «Urruti t’estimoooo!»

Urruti va néixer el 17 de febrer de 1952 a San Sebastian i va donar les seves primeres passes en el món del futbol al S.D. Lengokoak, un club donostiarra que ha format grans porters com ara Arconada i Artola, entre d’altres. Posteriorment va militar a les files del Sanse, filial de la Reial Societat fins que es va fer lloc al primer equip per debutar el 1973.

El futur immediat li reservava una mala jugada. Just un any més tard va patir una lesió al colze deixant vacant la porteria, que passa a ocupar Artola, un vell conegut dels companys i l’afició. Però el pitjor encara estava per arribar. Artola fitxa pel F.C. Barcelona i, quan tothom pensava que seria Urruti qui el reemplaçaria ja recuperat de la lesió de colze, Arconada, un altre company de joventut es fa amb la preuada porteria.

Era obvi que li resultava difícil aconseguir la titularitat però la directiva, comprensiva i sabedora del talent del jugador (a banda de necessitada d’ingressos econòmics), va optar per vendre el jugador al R.C.D Espanyol a la temporada del 1978. Si més no allà sí va ser titular i va demostrar al llarg de tres anys les seves excel·lents qualitats davant l’entregada afició perica. El Barça no era aliè a aquesta exhibició de talent a la mateixa ciutat comtal. El president Josep Núñez no es va aturar fins aconseguir el traspàs del jugador al Barcelona.

L’aterrada al Barça el va portar a viure una situació que per ell era potser un pèl massa familiar. Artola seguia de porter titular i a Urruti li va tocar treballar de valent per aconseguir plaça a l’onze inicial. Els seus esforços no va ser endebades. Al 1983 va arrabassar la porteria a Artola. Començava un viatge fantàstic que el duria a convertir-se en una icona culé.

Al 1984 guanya el trofeu Zamora al porter menys golejat de la Lliga. Només va encaixar 26 gols en 34 partits.

En aquells moments el Barça passava per una etapa de sequera: onze anys sense aixecar un trofeu. Urruti va ser talismà per trencar aquesta ratxa de malastrugança. Però no va ser tot bufar i fer ampolles. Malgrat ser líders de la Lliga, a falta de poques jornades, van començar a perdre partits. L’afició estava que es pujava per les partes perquè només necessitaven dos punts per proclamar-se campions. Bé fos per errades pròpies o encerts aliens, el títol, que semblava tan proper, s’allunyava cada partit. Finalment arriba la jornada que va fer història. El Barça juga fóra de casa contra el Valladolid, guanya per 1-2 i és campió virtual de Lliga. Just a les acaballes, l’àrbitre pita penal contra el Barça. L’afició prega al déu del futbol que no s’empati i el títol es torni a escorre entre els dits. En contra de tota estadística, Urruti atura el penal i a totes les llars catalanes s’escolta l’eixordador crit de Puyal: «Urruti t’estimoooo!». Era hora del cava, els salts, l’alegria i d’anar corren a Canaletes per celebrar la primera Lliga en molt de temps.

L’any següent el Barcelona va jugar la Copa d’Europa, tal i com correspon al campió, i es va obrir pas fins la final davant del Steaua de Bucarest. Curiosament, la sort blaugrana també es decidiria per la pena màxima. La final va acabar en empat i a la tanda de penals, tot i que Urruti va aturar dos, el Barça no va poder ser proclamat el millor equip europeu de l’any.

L’ombra d’aquell fracàs va ser allargada. L’any següent l’equip va entrar a una fase de renovació i moltes de les seves fins aleshores figures van ser arraconades o despatxades. Urruti no va ser una excepció i va deixar el club al finalitzar la temporada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *