quini2

Enrique Castro ‘Quini’

quiniDiuen que Barcelona, com Nàpols, com Sicília, té ànima de novel·la negra. Ho sabia Vázquez Montalban, que va fer pul·lular Pepe Carvalho pels seus carreres més ravalers. Però el Barça també té la seva quota de realitat cruenta i tràgica. Un jugador del F.C. Barcelona va ser protagonista d’una història que podria competir amb les novel·les més extraordinàries del Manolo Vázquez Montalban. Enrique Castro, ‘Quini’, va ser víctima d’un segrest, molta intriga i un desenllaç digne de la ficció més negra.

Enrique Castro va néixer el 23 de Setembre de 1949 a Oviedo i, del seu pare, no només va heretar el seu sobrenom, sinó que també l’afició pel futbol. El germans de Quini, Jesús i Rafael també van gaudir d’una carrera esportiva bastant destacada, però a diferència d’ells, que van ser porters, la posició natural del Quini va ser just la contrària, lluint a la samarreta el número 9.

Els seus inicis, com en el cas de tants altres jugadors, els trobem al pati de la seva escola, els Salesians. De seguida va quedar palesa la màgia de les seves botes, suficient com per arribar a primera divisió. Compaginar els estudis i el futbol li resultava cada vegada més complicat. Va decidir deixar-los i centrar-se en la seva carrera esportiva, aconseguint col·locar-se a les files de la selecció espanyola a les categories juvenils.

El 1967 debuta a Tercera Divisió de la mà d’Ensidesa, però l’entrenador s’entestava a col·locar-lo en posicions on no se sentia còmode. Per sort pel jugador i per l’afició, un nou entrenador el va col·locar en la seva zona natural i va començar a brillar amb llum pròpia.

Després d’un intent de fitxatge per part de l’Oviedo, va acabar a les files de l’Sporting de Gijón, i a la seva segona temporada va ser «pichichi», títol que aconseguiria cinc vegades més, dues d’elles a les files del Barcelona.

El 1980 el club blaugrana contracta els seus serveis. Aconsegueix el seu quart títol de màxim golejador i una Copa del Rei. Però és la temporada següent la què escriuria els primers capítols de la crònica negra del Barça. La temporada prometia. El Barcelona tenia moltes opcions de fer-se amb el títol de lliga i, després de guanyar l’Hèrcules per 6 a 0, semblava que tot estava de cara per alçar novament el trofeu de Lliga.

María Nieves, la dona de Quini, tornava d’un viatge a Astúries i havia quedat amb el seu marit que la recolliria a l’Aeroport del Prat. Però Enrique no apareixia per enlloc. Va decidir tornar a casa pels seus propis mitjans, però a casa tampoc no hi havia rastre de Quini. Va començar a fer trucades als seus companys i ningú sabia res d’on podia estar. Al dia següent va presentar una denúncia per la seva desaparició i així va començar la particular novel·la negra protagonitzada per aquest jugador de futbol.

Els mitjans de comunicació van començar a rebre trucades anònimes atribuint-se el segrest de Quini. Representaven diversos interessos: des del «Batallón Catalano-Español» fins el PRE, i els seus suposats motius eren evitar que el Barcelona guanyés la lliga, o denunciar alguna injustícia, depenent del seu interlocutor.

Finalment, els veritables segrestadors que eren delinqüents que no pertanyien a cap organització delictiva o terrorista, van contactar la família demanant cent milions de pessetes per alliberar Quini. La maquinaria policial es va posar en marxa ràpidament i, després de 24 dies de captiveri, van aconseguir alliberar-lo. Efectivament eren delinqüents mesquins i de baixa estofa que van mantenir el jugador retingut a un local de Saragossa.

El preu que va pagar el club pel segrest va ser molt alt. Quini estava, òbviament, molt afectat anímicament, i amb un estat físic que no era l’òptim per la competició de la primera divisió. No només ell… Tot l’equip va patir l’impacte emocional del segrest. Sense anar més lluny, Schuster, company i i molt bon amic d’en Quini, es va negar a jugar fins que no l’alliberessin. La Lliga, que semblava cosa feta, va acabar a mans de la Reial Societat.

El 1984 Quini penja les botes. Se celebra un partit homenatge on participen figures de l’època com ara N’Kono, Reixach, Urriti, Cruyff, Kempes i el propi germà del jugador, entre d’altres. El gran absent va ser Maradona que, malgrat ser bon amic d’Enrique, no era sant de la devoció del President Núñez, que va guanyar la partida i el va vetar.

La seva retirada, però, segurament ha estat una de les més curtes de la història futbolística. Encara li corria massa futbol per les venes i aquell mateix any torna a l’Sporting de Gijón on jugaria tres anys més.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *